Divertir-se, tot s'hi val?
- Detalls
- Es va publicar el dimecres, 14 novembre 2012 17:49
- Visites: 2380
El passat dijous 16 de febrer vam tenir la segona troba FEAC d'aquest curs. Al grup de secundària vam parlar sobre com abordar el tema del temps lliure amb els adolescent sense que se sentin qüestionats pels seus gustos o interessos i, a l'hora, fent-los reflexionar sobre les activitats que conformen el seu oci.
Per ajudar-nos a aprofundir un xic més sobre el tema, aquí teniu un fragment del llibre de Carme Thió, " Entre pares i fills".
“Entre pares i fills”
Thió de Pol, Carme
La qüestió és com els pares poden ajudar els fills a no córrer riscs innecessaris o excessius sense prohibicions i sense imposar-los els seus valors. Les prohibicions, a part d’anar contra la llibertat individual, actuen com a incentius, perquè fan les coses més atractives i tenen el perill que l’adolescent, portat per l’afany de desmarcar-se dels pares, no pugui valorar exactament el risc i, en conseqüència, no es deturi o no prengui les precaucions que estarien al seu abast. Tanmateix és inimaginable que cap pare pugui (ni hagi de fer-ho) contemplar passivament com el fill posa en perill la seva salut.
El paper dels pares no és gens fàcil, perquè han de saber sobreposar-se a les seves pors i preocupacions i mostrar-se comprensius i tolerants. Han de saber posar límits sense interferir ni restringir la llibertat d’acció de l’adolescent. Han de confiar i impulsar les possibilitats d’actuació madura i responsable dels fills i no impedir-les. Han d’aprendre a reaccionar amb respecte davant propostes o actuacions que d’entrada semblen desgavellades. Moltes vegades els adolescents no tenen clara la seva pròpia opinió i volen saber l’opinió dels pares respecte a projectes, a fets, a situacions que comporten un cert risc, de manera indirecta, referint-ho a amics o a coneguts. Convé saber-los escoltar i donar l’opinió avaluant les parts positives i negatives de la proposta, sense desqualifica-la ni desqualificar les persones.
La desqualificació i l’oposició frontal desperten massa emocions i sentiments negatius perquè serveixin a l’adolescent per raonar i avaluar la conveniència i els perills de la seva proposta, o per deturar-lo. Tanmateix aquesta és la reacció que tenen molts pares. “Quina ximpleria!”, “estàs boig!”, “t’has begut l’enteniment!” poden semblar a primera vista expressions inofensives, però suposen una desqualificació d’entrada que allunya la possibilitat de qualsevol possible entesa i fan posar l’adolescent a la defensiva i en mala disposició per escoltar l’opinió dels pares.
Els fills poden i volen escoltar les opinions dels pares quan saben que també ells serán escoltats i que seran respectades les seves opinions i la seva voluntat; quan saben que parlar amb els pares no representa cap amenaça a la seva llibertat ni cap atac a la seva autoestima. Els pares ajuden molt més els seus fills a tenir seny i a prendre precaucions quan són capaços d’acceptar les seves activitats malgrat les pors manifestes que no pas enfadant-se o prohibint. El respecte i l’acceptació són la via per poder parlar pares i fills sobre el risc i sobre la manera de protegir-se’n; sobre el valor d’allò que arrisquen i del que obtenen arriscant; sobre les possibles conseqüències personals o les repercussions sobre els altres. Molts dels adolescents que rebutgen el diàleg amb els pares és per la por a no ser presos en consideració. Temen no saber defensar prou bé les seves idees i se senten incompresos abans d’intentar-ho. Tenen por a no ser presos seriosament, i renuncien o defugen el contacte amb els pares. D’aquí la necessitat d’extremar l’actitud de respecte, perquè el fet que l’adolescent defugi el tracte amb els pares no significa que no els necessiti. Al contrari, potser els necessita tant que no pot suportar el fet que no l’entenguin.
Mantenir la disposició al diàleg sempre és convenient, però ho és especialment en èpoques conflictives i en situacions de crisi. Parlar de les coses, expressar les idees, les opinions i els sentiments ajuda a la comprensió i a la reflexió, i permet sentir-se a prop els uns dels altres. I aquest és potser el paper preponderant dels pares durant l’adolescència dels fills: estar-hi a prop.