Deixem les pedres al camí

Imprimeix
Es va publicar el dilluns, 30 novembre -0001 00:00
Visites: 851

Als pares no ens agrada veure patir els fills. És lícit i natural que desitgem el seu benestar i que procurem afavorir-lo. Tan sols uns pares amb algun trastorn o mancança greu podrien alegrar-se del patiment dels seus fills i fins i tot provocar-lo. Però desitjar la felicitat dels fills no significa fer-los les coses fàcils ni amagar-los la cara amarga de la vida. Si volem que siguin capaços d’encarar dificultats i situacions adverses, i que en surtin ben parats i enfortits, han de poder experimentar-ne des de petits. No cal que els en posem d’addicionals, però tampoc els hem d’estalviar les dificultats que es presentin.

Sorprèn que actualment faci falta organitzar tallers i activitats perquè les criatures experimentin la frustració, quan hauria de ser un aprenentatge inherent a la vida mateixa. És absurd, a part d’il·lús pretendre resguardar els infants en una mena de bombolla. Tard o d’hora, l’adversitat trucarà igualment a la seva porta i l’únic que haurem aconseguit mirant d’evitar-la i de postergar el patiment és fer-los fràgils o ineptes per afrontar-la.

Les ensopegades i les tristors són necessàries, a més a més d’inevitables. Hi ha coses que només s’aprenen caient i hi ha caigudes que suposen impagables lliçons d’humanitat, de fortalesa, d’humilitat i de maduresa. Només si deixem que els nostres fills s’entrebanquin i caiguin, podran desenvolupar habilitats per aixecar-se. Només si permetem que experimentin dolor, frustració, impotència, irritació i altres emocions difícils, aprendran a transitar-les sense caure en un pou i a mitigar-les i superar-les sense haver de recórrer al consum d’ansiolítics o a altres tipus d’addiccions.

Sembla mentida que sent tan obvi, estiguin tan en voga els anomenats “pares helicòpters”, que sobrevolen constantment els fills per controlar cada pas que fan i evitar qualsevol risc, i els “pares llevaneus”, que van per davant dels fills aplanant-los el camí i enretirant qualsevol obstacle. Un gran error si tenim en compte que la sobreprotecció és una forma d’estimació que perjudica a les criatures, ja que les deixa indefenses davant la vida i el futur. Qui no s’ha donat mai una patacada és difícil que es converteixi en una persona emocionalment competent.

L’amor que fa bé i que ajuda a créixer és el que pot suportar el patiment de veure patir els fills, encara que a vegades se’ns trenqui el cor, perquè sap que de les pedres del camí se’n poden extreure perles i de les relliscades nous passos de maduresa.

Eva Bach Cobacho (pedagoga i escriptora)